Nocions sobre la guerra civil
................................................................................::::

GUERRA CIVIL

Joan Campàs (UOC - Universitat Oberta de Catalunya)

Hom calcula que s'han escrit uns 15.000 títols sobre la guerra civil espanyola. Què és el que ha provocat aquesta atenció? Es tracta, simplement, d'una guerra civil a la península ibèrica? No és pas la primera que tenia lloc a Espanya, i les seves predecessores no havien suscitat tan interès. Com explicar, doncs, aquesta atenció bibliogràfica? Ni la Segona Guerra Mundial ha deixat una estela semblant de literatura, un volum tan gran de narracions històriques i de ficció literària. Mirem de sintetitzar-ne les raons.

El 17 de juliol, i segons la planificació dirigida pel general Mola des de Pamplona, l'exèrcit espanyol del Marroc inicià la revolta contra el govern legítim de la República. Pocs dies després el general Franco, que amb el temps es convertiria en cap de l'Estat i de govern (caudillo), en prenia el comandament. Durant els dies 18 i 19 la insurrecció militar, amb el suport d'elements ultradretans feixistes (falangistes) o monàrquics (carlins), es va estendre per la Península. El govern de Casares Quiroga no gosà repartir armes entre els sindicats obrers per por a una revolució, i això afavorí els militars revoltats, que el 21 ja dominaven Castella la Vella, Lleó, Galícia, Navarra, part d'Aragó i Andalusia, les Canàries i Mallorca. Però el "pronunciamiento" havia fracassat a les ciutats principals (Madrid, València, Barcelona, Bilbao) i el govern de la República es va mantenir dins d'una situació extremament confusa. A Barcelona, el president Companys, que no acceptà armar els sindicats obrers, comptà amb la fidelitat de la policia i de la guàrdia d'assalt (nova força d'ordre públic creada per la República), de l'aviació militar i, sobretot, de la guàrdia civil, que havia dubtat gairebé fins al migdia. Es lluità violentament a la plaça de Catalunya, a les Drassanes, al Paral·lel i a la Diagonal. Els anarquistes, que van aconseguir armament dels quarters abandonats (Mestrança de Sant Andreu, sobretot) van tenir un paper important a la Rambla i a la Barceloneta. Cap al vespre, tot i l'arribada del general Goded per dirigir el "pronunciamiento", els militars van capitular. El fracàs del cop d'estat militar a Barcelona evità la revolta de les altres guarnicions de Catalunya i tingué un gran ressò a tot l'Estat espanyol. El "pronunciamiento" militar havia fracassat; els militars no havien aconseguit enderrocar el govern legítim de la República, que dominava els centres industrials de la península, la capital i els òrgans de poder. El cop militar fracassat es transformà aleshores en una guerra civil que durà tres anys.

Internacionalment, la Guerra Civil Espanyola s'emmarca dins l'enfrontament europeu i mundial entre els Estats feixistes (Alemanya, Itàlia, Japó) i el comunisme de l'URSS. S'ha dit simbòlicament que la Guerra Civil Espanyola va ser la primera batalla de la Segona Guerra Mundial. Des d'aquesta perspectiva, fou un preludi i un camp d'experiències per a la Segona Guerra Mundial (és el primer lloc que l'aviació juga un paper fonamental). La guerra civil Espanyola va tenir, des dels orígens, un fort component internacional.

· A l'estiu de 1936 la situació europea era d'extrema tensió. L'Alemanya hitleriana es rearmava ràpidament per a imposar les seves condicions per la força. El poder de Hitler al III Reich era total després de l'eliminació de tot tipus d'oposició. La remilitarització de Renània, a més d'infringir el tractat de Versalles, va marcar l'inici de les reivindicacions territorials alemanyes basades en la teoria del Lebensraum: Alsàcia i Lorena de França, el corredor de Poznan de Polònia, la franja limítrof de la Prússia Oriental (Memel) de Lituània, i els sudets de Txecoslovàquia. Alhora, s'iniciava la pressió sobre l'Àustria de Dollfuss per tal d'aconseguir la reunificació de tots els països de parla germànica i per a trencar l'únic obstacle a la contigüitat, que portaria a l'entesa amb la Itàlia feixista.
Alemanya no tenia cap interès que un país amb la significació estratègica d'Espanya, clau de la Mediterrània, caigués dins l'òrbita revolucionària; tampoc li interessava la persistència a Espanya d'una república frontpopulista, que en un eventual conflicte europeu podria permetre a França el pas de les seves tropes i subministraments colonials per la via més ràpida. Per altra banda, la preparació dels plans militars exigien el proveïment d'un seguit de materials estratègics (pirites, wolfram, mineral de ferro...), que feien atractiva la intervenció a la península. Hitler envia a Espanya 16.000 militars, 6.000 dels quals formaven la Legión Cóndor i els altres estaven enquadrats en trenta companyies antitancs

· les ambicions de Mussolini eren també evidents. A les conquestes d'Abisínia, tolerades per la Societat de Nacions, s'hi afegien els intents d'expansió a costa de l'imperi colonial africà de França, especialment a Tunis i Argèlia.

La conspiració espanyola s'havia tramat amb el suport de Mussolini (recordem les freqüents visites de directius espanyols de dretes a Itàlia), el qual recolzava els partidaris de restaurar a Espanya una monarquia autoritària. Mussolini va veure en la guerra espanyola una excel·lent oportunitat per a mantenir en actiu els seus comandaments militars i entrenar les seves tropes per a l'expansió italiana cap a la Mediterrània occidental. Les forces italianes durant la guerra civil eren d'uns 50.000 homes, entre els quals uns 7.000 aviadors. A més, tant la marina alemanya com la italiana feien nombroses missions a favor dels franquistes. Cal afegir-hi els 20.000 "voluntaris" que va enviar el Portugal de Salazar.

· a França, la tensió social produïda per anys de depressió econòmica havia potenciat la força dels partits d'esquerra i de les organitzacions obreres. Pel març de 1936, socialistes, comunistes i altres grups afins van assolir el triomf electoral: va néixer d'aquesta manera el primer govern francès de Front Popular, presidit pel socialista Leo Blum, que en poques setmanes va aconseguir per al proletariat més conquestes socials que les obtingudes des del final de la Primera Guerra Mundial. En aquest context, la dreta francesa, influïda per Charles Maurras i els seus seguidors d'Action Française, així com per Pierre Laval i el mariscal Petain, va optar per una aliança amb el feixisme i el nacionalsocialisme.

L'actitud de França, inicialment inclinada a donar suport a la República espanyola, es va veure constrenyida per dos factors: la debilitat del seu Front Popular i la pressió britànica. El Regne Unit estava governat per un gabinet conservador, entestat a apaivagar Alemanya i mantenir bones relacions amb Itàlia; mentre els interessos britànics no es veiessin directament amenaçats, Anglaterra estava disposada a pactar, encara que això signifiqués l'enfonsament de la República espanyola. Per això va sorgir la "política de no intervenció" (o "farsa de la no intervenció" com la va qualificar Pietro Nenni). Per mitjà del Comitè de No-intervenció, que va ser una acceptació tàcita del dret dels militars a revoltar-se, les democràcies capitalistes van permetre el suport descarat dels Estats feixistes al règim militar del general Franco, i, com el Vaticà, el van acabar acceptant.

· l'URSS, erigida en gran potència i reconeguda per tots els grans països, esdevenia el centre de les activitats de la Internacional Comunista. El Komintern en el seu VI Congrés -1935- va preconitzar la tàctica del Front Popular com a via democràtica a l'ocupació del poder. Amb les coalicions electorals de totes les esquerres, els partits comunistes pretenien frenar l'avenç del feixisme. Al marge de la crisi de 1929 i sotmesa a la fèrria planificació econòmica stalinista, l'URSS posava les bases industrials dels que seria la segona superpotència mundial. el bolxevisme, d'una amenaça ideològica interna, passa a esdevenir un perill de potencial expansionisme militar.

Només l'URSS va ajudar la segona república espanyola. Una col·lecta entre els obrers soviètics recapta uns 47 milions de rubles. Moscou es limita a vendre material de guerra, fins l'equivalent de 120 milions de dòlars.

El vertader ajut internacional fou la formació de les Brigades Internacionlas: al voltant de 40.000 homes de diferents països van arribar a Espanya per a combatre la insurrecció. El predomini dels comunistes entre els brigadistes va tenir una important incidència en el caràcter de la contesa espanyola: tota la premsa dretana del món va prendre l'arribada dels voluntaris internacionals com a punt de partida per als seus arguments en contra de la tesis que a Espanya es lluitava per la democràcia; de triomfar la República -s'hi deia- es cauria inevitablement en el comunisme. Aquesta tesi es combinava amb la contrària, per la gran ajuda germano-italiana que reberen els rebels: si els anti-republicans assolien la victòria, Espanya esdevindria un nou reducte feixista. De la combinació d'ambdues tesis resultava la síntesi més fàcil i la que va atènyer més difusió: a Espanya hi havia un conflicte comunisme-feixisme.

· aquest marc de tensions europees s'aguditzava, a més, pels complexos pactes militars de l'anomenada "entesa cordial" que integraven França i el Regne Unit amb Polònia i Txecoslovàquia, França i la URSS, França i Txecoslovàquia..., ideada com a dic davant d'Alemanya i de l'eix Berlín-Roma. El Regne Unit tolerava les infraccions al tractat de Versalles en un intent de mantenir la seva hegemonia i, alhora, l'equilibri. Mentrestant, EE.UU. s'inhibia i es centrava en la política de recuperació econòmica dissenyada per Roosevelt (New Deal)

La guerra civil espanyola fou, doncs, un conflicte intensament internacionalitzat:

· sense el suport internacional, difícilment l'exèrcit d'Àfrica hagués pogut crear l'estret, i sense l'exèrcit d'Àfrica l'Espanya nacionalista no hauria resistit

· sense l'arribada d'armes que varen rebre les dues parts, la guerra hauria estat molt més curta i s'hauria acabat per l'exhauriment de les poques reserves que representava el material bèl·lic al 18 de juliol; la situació hauria estat especialment difícil a la zona nacionalista, mancada quasi per complet d'indústria d'armament i municions. El subministrament d'armament de l'estiu i la tardor de 1938, provinents d'Alemanya, foren decisius en el triomf del bàndol nacionalista.

Per això hom sol qualificar la "guerra d'Espanya" de primer moviment, d'assaig, de preparació, de prolegòmens de la Segona Guerra Mundial. La intervenció internacional va provocar tot un seguit de corrents d'opinió i postures enfrontades en alguns països, i va desbordar els límits estrictes d'una guerra civil. Espanya esdevingué lloc de cita d'escriptors (Hemingway, Malraux, Bernanos, Orwell), diplomàtics, militars i periodistes (el New York Times va enviar el corresponsal Herbert Mattews a la zona republicana, i a Lawrence Fernsworth a la nacional).


Tot i el seu component internacional, no hem de desdibuixar el caràcter fonamental de guerra civil en territori espanyol, és a dir, de punt extrem de la lluita de classes que des de 1931 s'advertia de forma cada cop més acusada.

· uns seguiran dient que l'aixecament militar tenia com objectiu iniciar una croada contra una República que inevitablement duia Espanya al caos. Val a dir, d'entrada, que la guerra s'interpreta ideològicament: no és només una contesa militar entre dos bàndols del mateix país, sinó un enfrontament entre dues concepcions antitètiques de la societat política. Es parla de Croada, especialment en el sector nacional [Arrarás: Historia de la Cruzada, O'Duffy -cap de la brigada irlandesa a l'Espanya nacional- Cruzada en España], però també en el sector republicà [Regler: La gran cruzada]. En el primer es parla de croada contra el comunisme, en el segon contra el feixisme.

· també, s'afirmarà que l'ordre públic, els atemptats contra l'Església, els brots de violència... esdevenien ja insuportables per al desenvolupament normal de la societat

· però, en el fons de l'aixecament hi havia un instint de conservació de les posicions de totes les forces que li donaren suport: l'Exèrcit esperava assumir novament el seu paper decisori en la vida política espanyola, en lloc d'estar relegat a una força de seguretat al servei d'una democràcia liberal o d'un socialisme; l'Església volia recuperar el seu predomini espiritual sobre Espanya i els seus privilegis en matèria de finances, educació i família; els terratinents, industrials i grans financers de Renovación Española esperaven tornar enrere, al statu quo de les vigílies de 1931; els carlistes confiaven en la recuperació dels seus furs i l'entronització del seu pretendent; els falangistes, amb el suport de l'ajut nazi i feixista, esperaven obtenir el domini de l'aparell de l'Estat per a instaurar el seu programa nacional-sindicalista, en una pretesa tercera via entre capitalisme i socialisme; la burgesia de la Lliga, que no havia participat en el cop d'estat militar, s'adherí al govern del general Franco perquè era conscient que la possible revolució amenaçava la seva situació sòcio-econòmica privilegiada.

· La República, però, va tenir seriosos problemes per donar una imatge sòlida i clara de la seva democràcia reformadora. Als ulls del món sempre presentà unes connotacions revolucionàries, pròpies dels partits i dels sindicats que van col·laborar en els diversos governs: els socialistes, els comunistes i els anarquistes. Els comunistes consideraven que primer s'havia de guanyar la guerra per tal de fer després la revolució, per la qual cosa s'havia de cooperar amb els governs republicans burgesos moderats a fi de donar la sensació de moderació i d'ordre per tal d'obtenir l'ajut de les democràcies europees. Els anarquistes (CNT) creien que s'havia de fer la revolució al mateix temps que es guanyava la guerra; les masses anarquistes van creure que havia arribat el moment de fer la revolució, si bé els seus dirigents més clarividents eren conscients de l'aïllament internacional i de la necessitat de col·laborar amb el govern, i van justificar amb la seva actuació econòmica (col·lectivitzacions) i política la visió revolucionària de la República Espanyola que els militars revoltats i l'Església van donar davant d'Europa i del món.

 

....................................................................................
..