TÈCNICA DEL MOSAIC

Pompeya

Es coneix com a mosaic, opus tessellatum, una decoració de paviment o de paret realitzat amb teseles de diversos colors i materials, que acostumen a ser cubs més o menys regulars de mig centímetre de costat. Els materials podien ser des de marbres de colors (basalts, granit, pòrfid, serpentina), pedres semiprecioses (malaquita, lapislàzuli, cornalina) fins a vidre o esmalt, o bé ceràmica. La tècnica de col·locació dels mosaics està descrita amb detall per Vitrubi (De Arch. VII.I) i per Plini el Vell (NH, XXXVI, 186-187).

Els dos autors ens parlen d’una base de preparació sobre un terra llis i sec, que consisteix en tres capes:

1. statumen: capa inferior amb conglomerats de pedra de dimensions d’un puny
   
2. rudus: segona capa formada per tres quartes parts de grava i una de cal, d’una profunditat de 25 cm
   
3. nucleus: capa superior formada per tres quartes parts de ceràmica triturada i una de cal, amb un gruix d’uns 12 cm

A sobre del nucleus anava el preparat sobre el qual s’incrustaven les teseles, que es col·locaven seguint uns patrons definits, uns cartrons figurats o geomètrics. Per assenyalar l’àrea que es cobria amb un determinat color de tesela, existien sinòpies, marques sobre l’enlluït a on es col·locaven les teseles. Finalment, les teseles es polien amb uns pols de marbre, sorra i cal, que deixava la superfície llisa i compacte.

Tarraco

Existeixen dues variants similars a l’opus tessellatum però amb diferències. D’una banda, l’opus vermiculatum, que es caracteritza per fer servir unes teseles de petites dimensions (1 mm de costat), utilitzades sobretot per realitzar els petits quadres centrals coneguts com emblemata. Aquesta tradició és originària d’Orient. D’altra banda, l’opus sectile és un paviment fet amb lastres de marbre (crustae), de grans dimensions, i que acostumen a seguir patrons geomètrics.

Empúries

En l’Edictum de Praetiis de Dioclecià (16.39) i en el Codi Teodosià s’indiquen les retribucions dels artesans, i es distingeix entre l’artista, pictor imaginarius, que té una tasca més creativa al definir els cartrons i l’obrer, lapidarius, que feia les tasques més tècniques de talla de teseles, preparació del terra i muntar el mosaic.

Els mosaics romans segueixen uns repertoris ben coneguts, que s’inicien amb temes geomètrics summament variats des de meandres, escuts, ones etc..., posteriorment s’estenen els motius florals-vegetals i paral·lelament els motius figurats.

Història del mosaic abans del romans

Piazza Armerina

Alguns autors porten l’origen del mosaic a les primeres decoracions parietals i de columnes amb pedres realitzades pels caldeus cap al 2500 aC (estendard d’Ur, Uruk), i posteriorment entre perses, asiris i babilonis. Cap al 1600-1100 es troben a Creta els primers paviments de còdols, els predecessors del mosaic tal com l’entenem.

Els especialistes estan d’acord que els mosaics romans deriven dels primers paviments hel·lenístics com són els d’Olinthos (segle IV aC), que són paviments de còdols amb figures i dibuixos blancs sobre fons fosc. Posteriorment a Pella a Macedònia, es remarquen les figures dels còdols amb bandes de terracota, també de colors blancs i foscos.

Palestina

Del primer paviment grec de color només tenim constància a partir d’una referència literària, Ateneo (Deipsonohistai V), en el qual descriu el vaixell de Hieró (270-216 aC) que tenia paviments de mosaics amb pedres precioses. A Delos, destruïda cap al 86 aC, ja trobarem tota la varietat de mosaics grecs, fins i tot els de color, entre els quals destacaria el de Dionis muntat en un tigre (Casa de les Màscares, segona meitat II aC).

El món romà coneixerà de les tècniques del mosaic i tot el seu repertori iconogràfic a través de les ciutats de la Magna Grècia i Sicília, que difondran aquesta tècnica artística, sobretot a partir del segle II aC.