El Dia Internacional del Museus ens recorda que els museus són institucions serioses, consolidades i sotmeses a lleis pròpies de la Museologia Internacional. Tenen vida i autonomia pròpia.

En concret el Museu Diocesà de Lleida ens recorda que té els seus orígens en 1893, ara fa 114 anys. I ens ho recorda d’una manera contundent: neta, oberta, transparent, heroica, benvinguda i tothora oportuníssima. Tota la Diòcesi, tota, la de la banda catalana i la del costat aragonés, va aplaudir aquesta bella iniciativa, aquesta gesta. Tothom ho va entendre com quelcom providencial i beneficiós per a l’Església i per a la cultura en general. Es va garantir així la unitat i la pervivència de tot l’art moble del Bisbat de Lleida. Altrament, no us en càpiga el menor dubte, molt d’aquell patrimoni hauria desaparegut.

Tot això ho celebrem avui d’una forma ben concreta: enaltint, subratllant i distingint les bondats estètiques, estilístiques, històriques i culturals d’una peça artística excepcional del nostre benvolgut museu: una creu processional, la “Preciosa”, pertanyent a l’antiga catedral de Lleida. Una creu que encapçalava i presidia les principals processons de Lleida, i que, per la seva iconografia i per les valuoses i significatives icones que hi conté, s’autoproclama com un incontestable símbol d’una comunitat pacífica, oberta i integradora com ho fou la Diòcesi de Lleida, des de l’unificació dels bisbats de Lleida i Roda el 1149, fins als nostres dies. La unificació, prou que ho sabem, s’estroncà el 1995.

És una creu magnífica, sumptuosa, rica, elegant i plena de subtileses tècniques veritablement virtuoses i primmirades (ens en parlaran desprès els experts en la matèria, els senyors Carmel Ayala i Antoni Egea, del gremi de joiers de Lleida).

Estilísticament parlant som davant d’una obra que dibuixa molt bé la convivència de llenguatges i estilemes diferents. Manifesta una llarga i sostinguda (omnipresent, diria jo) tradició artística medieval, una assumpció de formes clássiques (o filoclàssiques; els poms, per exemple, i les tornapuntes dels extrems substitueixen els antics remats flordelisats), i, a la vegada, una primerenca aparició de corbes i formes avolutades que anuncien la nova moda artística del Barroc.

Tots els treballs de forja i fosa són destres. Ens parlen d’un taller o obrador expert i ben preparat; segurament de Lleida.

Hi ha Sant Ramon i Sant Valeri, patrons de Roda d’Isàvena. Hi ha el bust de Sant Anastasi, patró de Lleida. I hi ha també, als peus de la figura de Jesucrist, l’escut de Roda, i en el revers el de Lleida. No ens es podia sortir una obra més ecumènica, oberta i acollidora com ho era i ho és aquesta bella creu “Preciosa” de Lleida.

Però potser el més destacat d’aquesta creu és el seu extraordinari valor de testimoni d’una època, d’una llarga història comuna entre la part aragonesa i la part catalana del Bisbat de Lleida.

Podríem dir que un braç lateral d’aquesta creu mira cap a llevant: Catalunya. L’altre braç lateral mira cap a Ponent: Aragó. L’altre, el vertical, mira i s’adreça cap al cel, cap a l’infinit, cap a la república fraterna dels benaurats, cap a Déu; on no hi ha llindes, ni murs divisoris, ni cap tipus de frontera entre pobles, bisbats i comunitats.

Aquesta creu és, per tant, un testimoni eloqüent, colpidor i incontrovertible de la secular, pacífica i fructífera convivència que ha existit al Bisbat de Lleida durant molts segles; com ja he dit, de 1149 fins a 1995; més de 800 anys.

Aquesta creu ens parla d’unitat, de convivència, de cohesió social, cultural i espiritual. Ens parla de pau, de cordialitat, d’entesa. És un símbol de fecunda gemanor entre Aragó i Catalunya.

La creu de Lleida rubrica, ratifica i verifica la unitat de la Diòcesi de Lleida durant segles. I, òbviament, rubrica i verifica la incontestable unitat i legalitat del Museu Diocesà de Lleida que el bisbe Messeguer fundà el 1893. Només l’han posat en dubte els que no en sabem de museus ni d’història i han gosat a opinar i dictaminar des de la freda indiferència de la distancia o del míser benefici polític.

Aquesta creu, tanmateix, avui, Dia Internacional del Museus, reclama justícia, respecte, pau i integritat per al Museu Diocesà de Lleida.

La creu “Preciosa” ens assevera i ens garanteix que la veritat triomfarà per damunt de molts malentesos. I serà així pel bé de Catalunya, pel bé de l’Aragó, pel bé de l’Església i pel bé de la museologia mundial. Ha de triomfar la veritat, la veritat històrica, patrimonial, museològica, jurídica i àdhuc espiritual que empara la indiscutible legalitat de tot el Museu Diocesà de Lleida. Ha de guanyar la VERITAT.

És cert que s’han produït molts malentesos, moltes manipulacions mediàtiques. És veritat que hem assistit a tot un reguitzell de tebieses, covardies i incongruències de part de alguns mandataris eclesiàstics i civils (tots som humans..., bé que és especialment trista i de dissortada memòria la insostenible quadratura del cercle que entre 2005 i 2006 va arribar a proposar el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya consellera, amb la trista aquiescència de quasi tots els polítics d’aquesta ciutat). Tanmateix, molts aragonesos i catalans estem convençuts que per damunt de tantes malinterpretacions acabarà triomfant la veritat de la història.

La ferida del desacord ja està feta. El mal que ja s’ha fet és irreparable. És el preu de tergiversar la veritat. El dolor és i serà, a partir d’ara, inevitable. Tanmateix, la creu “Preciosa” ens està dient que, dolor per dolor, hem de procurar entre tots que triomfi el dolor de la veritat. Aquest és, sens dubte, el dolor més reparador i purificador; el que al capdavall més bé farà als aragonesos i als catalans. Si més no, i pensant sempre en el bé i el respecte que es mereix tothom, seria molt oportú i savi per part de l’Església proclamar en aquests moments una prudent dilatòria destinada a reflexionar i a asserenar els cors.

Tenen la plena consciència a Roma que s’han fet prou bé les coses?

La dilatòria fóra una iniciativa mestra, amorosa, maternal; ara, potser, la més beneficiosa per a tots; la que sens dubte menys mal faria: asserenaria els cors.

Acabo repetint el que ja he dit abans: pel bé de l’Aragó, pel bé de Catalunya, pel bé de l’Església, pel bé de l’art, de la cultura i la museologia..., pel bé de tothom, deixeu que el Museu Diocesà de Lleida continui sent el testimoni pur, límpid, bo i transparent d’una realitat històrica fecunda, pacífica, acollidora, fraterna i summament integradora que arrencà el 1149 i que ningú no té dret a estroncar.

Aquesta és la proclama que surt dels tres braços de la creu que ens ha congregat a tots els presents en el dia d’avui, Dia Internacional del Museus.

Moltes gràcies.

XIMO COMPANY
Catedràtic d’Història de l’Art Modern.
Director del Departament d’Història de l’Art i Història Social de la Universitat de Lleida.
Lleida, 18 de maig de 2007