Encara sobre el Museu de Lleida

Written by Dr. Frederic Vilà (Universitat de Lleida)

Tuesday, 28 March 2006

Amics i amigues, D´entrada es va demanar una certa contenció verbal sobre el tema de la temuda disgregació del Museu de Lleida, diocesà i comarcal, per tal de deixar a la consellera Caterina Mieras un espai de serenor per a possibles acords entre les parts del litigi, i vaig mirar de respectar-la no afegint més llenya al foc. Després però, a mesura que aquesta contenció es vulnerava amb declaracions desafortunades per una banda i acrituds oportunistes per l´altra, i la polèmica s´anava incrementant, hom tenia la impressió que d´una forma o altra ja s ´havia dit tot, i que les posicions estaven clarament fixades, però que alhora s´anava arrossegant un seguit de malentesos que persisteixen encara avui mateix enterbolint la qüestió. I és per això que goso intervenir mirant de clarificar algun aspecte, o com a mínim compartint els matisos de la meva visió amb els que ja s´han pronunciat, amb l´intent d´aconseguir quelcom de positiu. Disculpeu, doncs les reiteracions, aquells que tingueu l´amabilitat de llegir aquest escrit. Per començar, declaro el meu sentiment de sorpresa: com un afer tan simple es pot complicar tant...!? , se m´escaparà alguna cosa que doni la clau de la problemàtica enrevessada que s´ha generat?. Perquè per a mi la cosa és senzilla. Llastimosa, però senzilla. Tan senzilla com que un eclesiàstic culte que fou el bisbe Meseguer va crear en 1892, en coincidència amb les directrius pontificies del moment, un museu vinculat al nou seminari –el Museu Catòlic-, salvant quantitat d´obres d´art del bisbat de la rampinya o el deteriorament. Aquest museu va discórrer amb alts i baixos, com la resta de museus de Catalunya, amb un punt d´inflexió important quan es separa del centre formatiu del clergat, i un altre quan esdevé Museu de Lleida, diocesà i comarcal. Mai desapareix però com a museu, custodiant i conservant les peces, i fent-ne la difusió ni que sigui precariament, ja que, tot i no gaudir d´un horari regular cara al públic en alguns dels esmentats moments de canvi, sempre roman obert a les visites programades de les escoles i centres docents, a les de qualsevol persona o grup que ho demana, als especialistes i a la recerca universitària. Així les coses reb una agressió fulminant per part de la institució eclesiàstica -la mateixa que el va crear i que amb tanta cura el va mantenir, només que a través d´altres protagonistes- una agressió fulminant doncs amb el decret vaticà de 1998 que obliga a lliurar algunes obres a les parròquies de procedència -amb considerables errors en aquest aspecte, i amb una ignorància total de la normativa patrimonial d´unitat de les col.leccions i d´integritat dels museus- confonent en el millor dels casos propietat amb lliure ús i desplaçament del patrimoni cultural. L´encomiable tasca del bisbe Joseph Meseguer, la digna actuació avui del bisbe Francesc Xavier Ciuraneta i la incansable custòdia i defensa del delegat diocesà de patrimoni Jesús Tarragona, no ens han de fer oblidar que la gènesi del conflicte rau en decisions de la jerarquia eclesiàstica al més alt nivell, com ara en 1995 la segregació del bisbat de Lleida de 111 parròquies de la Franja –injustificable culturalment i àdhuc pastoralment-, i la ulterior i gratuïta voluntat de vulnerar la unitat del Museu de Lleida amb l´esmentat decret. Hem de dir-ho doncs ben clar: l´origen i la responsabilitat del despropòsit del desmembrament rau en la institució eclesiàstica, i al govern de la Generalitat li correspon solament desenvolupar una difícil i necessària actuació reactiva, això sí, amb totes les possibilitats que li atorga la llei del patrimoni. Aleshores, des d´aquesta perspectiva vull alertar sobre algunes confusions que perillosament s´han anat incorporant a la tensió del procés: una -potser la més important- que aquest litigi és un afer intern eclesiàstic en el que l´administració ha d’intervenir discretament i a distància. A això hem de respondre amb contundència que no: sigui quina sigui la titularitat de les obres -la d´algunes encara no aclarida-, el patrimoni cultural és de la societat civil, són un bé de tothom, i com a tal ho defensen les lleis, com a tal s´hi esmercen cabals públics i com a tal ho han de protegir les administracions; així el Museu de Lleida, com el MNAC, com el de Vic, com el de la Seu -quina ironia, oi. l´admonició del copríncep?-,…, com qualsevol museu de Cataluyna, ha de ser preservat en la seva integritat. I una altra ambigüitat que planeja amençant en el panorama és un curiós concepte d´unitat de la col.lecció de tipus intel.lectual, que seria compatible amb el desmembrament. Compte, compte…!. Les col.leccions, els museus, no són entelèquies sinó realitats tangibles. Un museu es justifica per la cura i conservació dels seus fons, i pel seu objectiu conceptual concretat eventualment en un projecte museogràfic. I en aquest sentit pocs museus com el de Lleida gaudeixen d´un objectiu tan clar. No és aventurat entendre el Museu de Lleida com un testimoni de la realitat que durant segles i fins 1995 fou l´antic bisbat. Una realitat certament religiosa, però sobre tot cultural, econòmica i geogràfica. Una mena de símbol de la vivència comuna dels ciutadans de les Terres de Lleida i de la Franja, que som els que en definitiva ens hem d´entendre. Per cloure, l´expressió duns desitjos: seria magnífic veure els ens polítics I culturals i la societat civil de Lleida fent pinya sense reticències al voltant d´aquesta defensa, i la consellera i el govern de la Generalitat com a capdavanters. I llavors que vingui el que hagi de venir… Frederic Vilà Tornos.

 

< Prev		Next >