Segons les recents notícies publicades, es confirmen els pitjors pronòstics sobre el pretès lliurament de les obres al bisbat de Barbastre-Montzó. Després d’un llarg litigi, la Generalitat de Catalunya sembla ara disposada a autoritzar un “canvi d’ubicació”, cosa que suposaria, a la pràctica, la pèrdua per part de Catalunya (com sempre), d’unes peces nostres de valor incalculable. Cal recordar un cop més que, si aquestes obres han pogut conservar-se fins als nostres dies i ara les podem admirar, fou gràcies a l’interès inicial del bisbe Messeguer a principis del segle XX, que les comprà o bescanvià (com encertadament ens recorda el Sr. Puigpelat), i també als importants treballs de conservació i restauració que es dugueren a terme per part dels serveis de restauració del aleshores Museu d’Art de Catalunya de Barcelona. En un article meu publicat a l’AVUI el 13 de juliol del 2001 feia una petita crònica dels esforços que, entre 1970 i 1980, tots els professionals de la restauració i la conservació vàrem esmerçar per tal de salvar unes obres oblidades que ens arribaren en un lamentable estat de conservació, proper a la quasi desaparició si no s’hi hagués actuat ràpidament.

Però el motiu principal d’aquest escrit no és recordar fets que tots coneixem (o hauríem de conèixer), sinó denunciar clarament l’actitud d’indiferència de la Conselleria de Cultura i de Presidència, i per extensió, de tot el govern de la Generalitat, vers una realitat històrica que seria injust obviar. Injust envers el poble de Catalunya, que no s’ho mereix, i envers les seves institucions museístiques. Per raons volgudament no explicades (però que tots fàcilment ens les podem imaginar situades en d’advers rerafons polític i religiós del moment), s’està anant contra tota lògica científica (la UNESCO especifica clarament que les col•leccions d’obres d’art no es poden disgregar) i de patrimoni cultural. Una situació semblant seria inimaginable en qualsevol altre país normal, d’on ningú s’atreviria a reclamar obres universalment reconegudes. La nostra feblesa política ens aboca a casos tant inversemblants com el que desgraciadament ens ocupa. Crec, però, que les postres institucions encara poden jugar un paper més a l’altura d’allò que un país, per petit que sigui, els demana. Seria una contradicció que ens esforcéssim a demostrar cap a l’exterior que som una nació, tal com el clamor popular encertadament declara, però, alhora, no fóssim capaços ni de defensar el nostre patrimoni artístic. Què és una nació sinó la voluntat de ser, i de ser respectades, de les persones que la formen? Recordeu també (per si encara hi hagués algun dubte) que el patrimoni religiós és un valor cultural de tots.

Voldria que aquesta carta servís, en primer lloc, de modest però sentit recolzament a les persones que, des de les terres de Lleida, tossudament han fet, fan i faran tot el que està al seu abast per salvar el nostre patrimoni. En segon lloc, de testimoniatge pel meu coneixement personal de moltes de les peces ara en litigi, com a professional, durant 50 anys (fins a la meva jubilació l’any 1986), de la restauració d’obres d’art, i molt singularment d’art romànic i gòtic, al servei del Museu d’Art de Catalunya. I, en tercer lloc, per demanar-vos, President, que impediu si us plau, des de la vostra posició de màxima autoritat de Catalunya, l’amputació de part de la nostra riquesa artística. Us demano que doneu valor a allò que en té, i que reflexioneu sobre la situació d’humiliació a la qual alguns ens volen abocar, com a resultat d’una llarga campanya, dissenyada des de fora meticulosa i fredament, amb l’únic objectiu de treure aquestes obres de Catalunya; una campanya que només ha estat possible pel suport entusiasta i sectari d’alguns poderosos (sabem massa bé qui són i què pretenen). Us demano que doneu valor a allò que en té, i que reflexioneu sobre la situació d’humiliació a la qual alguns ens volen abocar, com a resultat d’una llarga campanya, dissenyada des de fora meticulosa i fredament, amb l’únic objectiu de treure aquestes obres de Catalunya; una campanya que només ha estat possible pel suport entusiasta i sectari d’alguns poderosos (sabem massa bé qui són i què pretenen). Us demano, doncs, que no us deixeu arrossegar per les circumstàncies. En aquesta qüestió, com en moltes altres, ara és l’hora de creure en nosaltres mateixos. No és pas hora de cedir i claudicar per raons injustificades. Recordeu que, per sobre de tota altra consideració o compromís, un governant ha d’estar, primerament, al servei del seu poble. I seria molt trist i decebedor constatar que la Generalitat li dóna l’esquena.

Atentament,

Joaquim Pradell i Ventura
Acadèmic honorífic de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi Medalla de Plata al Mèrit Artístic de l’Ajuntament de Barcelona.
Barcelona, 21 de març de 2006