La Diòcesi, constituïda l’any 1149, era anterior a totes les entitats polítiques que avui la invoquen. A les dues bandes de la línia hi viu una mateixa gent que parla una mateixa llengua, i la ciutat de referència per a tot i tothom és Lleida. La qüestió havia estat sotmesa a votació a la Conferència Episcopal, on el bisbe de Barbastre va clamar contra l’“imperialismo catalán” davant de personalitats tan equànimes com Rouco Varela, Cañizares, García-Gasco..., monsenyors d’ideologia molt coneguda perquè tenen d’escolanet al Federico de la COPE. 850 anys d’història eren una simple fotesa si calia barrar el pas a l’“imperialismo catalán”. Els bisbes espanyols van votar –cal dir-ho?- com un sol home (excepte els catalans i els bascos, pobres angelets!).

Els habitants de la Franja es van oposar al desmembrament, però el mel·liflu bisbe de Lleida, Ramon Malla, i el Govern de Catalunya van passar de tot. La partició es va consumar entre 1995 i 1998 i oh!, el bisbat de Barbastre, condemnat a desaparèixer perquè, amb 35.000 habitants, era el més desvalgut d’Europa, s’ha convertit en el segon d’Aragó. Casualment, Barbastre és la pàtria de sant Josemaría Escrivá de Balaguer i allí hi ha el gran santuari mundial de l’Opus Dei.

Després de la partició van venir les obres d’art. Un bisbe de la Renaixença, Josep Meseguer, les va recollir en estat d’abandó i el 1893 va fundar el Museu Catòlic de Lleida, el segon de l’Estat. Hi ha factures de totes les peces, comprades o permutades, i el bisbat en té escriptures de propietat. El 1998 el nunci Lajos Kada, un corrupte acusat amb proves de desfalcar centenars de milers d’euros al Domund –la campana de la mort el va salvar dels tribunals-, va invocar l’“imperialismo catalán” per ordre directa del seu superior al Vaticà, Pedro López Quintana, i malgrat cent anys de possessió pacífica i indiscutida va decretar que “les obres han de retornar a Barbastre mentre Lleida no en demostri la propietat”. Això vulnera les convencions internacionals sobre museus, incloses les que el Vaticà aplica als seus, però, sobretot, va contra tot principi jurídic. ¿I què, si a la molt Santa Seu jutges i legisladors, amics, coneguts i saludats, són els mateixos?

Lleida ha apel·lat a la Congregació per als Bisbes i al Tribunal de la Signatura Apostòlica. A la primera, qui condueix el tema és un advocat madrileny numerari de l’Opus, Eduardo Baura, i la segona està regida per personalitats tan equànimes com el mateix Rouco Varela, el prelat general de l’Opus, Javier Echevarría; el cardenal de l’Opus Julián Herranz, i una dotzena més de noms de pelatge similar. En cap dels dos llocs li admeten a tràmit les proves. Cap tribunal vaticà ha emès cap veredicte, contra Lleida només hi ha dos decrets personals, redactats per Kada i Baura. A Barbastre no tenen ni advocat, tot els ho fan des de Roma.

Hi ha encara la trama política. La segona de Belloch en els seus temps de ministre de Justícia era María Teresa Fernández de la Vega, que durant tres anys va estar trucant a la consellera Mieras –segons testimoni directe- per exigir-li que donés les obres “a l’amic Marcelino”, el president d’Aragó, “perquè ara ja teniu els papers de Salamanca”. La consellera de Cultura d’Aragó presideix la sectorial de Cultura a l’executiva federal del PSOE i exerceix pressió directa a Madrid. Marcelino ha trucat ara a l’amic José, que acaba de dir que vol “resoldre com abans millor” el tema. “Resoldre” significa desmembrar un museu legalment constituït amb obres històriques d’un territori encara unit per la gent, per portar-les a un lloc on no hi tenen cap vinculació. Totes les organitzacions culturals de la Franja, sense cap excepció, volen que les obres es quedin a Lleida, però els motors de l’espoli tornen a rugir. ¿Per què Madrid es nega a retornar els documents privats de Salamanca? Ja pot clamar la Comissió de la Dignitat. Se’ls guarden com a torna de les obres de Lleida. Tots a una contra l’“imperialismo catalán”!

Eugeni Casanova. Escriptor

Article publicat a eldebat.cat (Diari digital de Catalunya) amb data 28-11-2007.