Josep Pla (1897-1981), un dels grans prosistes de la nostra literatura, va visitar les Pitiüses en diverses ocasions, ben abans de l'arribada massiva del turisme. En els seus llibres de viatges ha deixat un testimoni cordial i precís de la vida d'aquells anys a les nostres illes, que el van encisar per la seua senzillesa.

Un dels passatges, titulat Estat de la felicitat a Formentera, descriu amb humor la inconsciència amb què la nostra gent desitjava que arribàs el progrés, que implicaria la pèrdua d'aquella plàcida austeritat en què vivien:

El que podríem anomenar la flor de l'illa, o sia la gent que hi gaudeix d'unes certes comoditats, també tenia pressa de canviar de vida. Eren persones que vivien amargades per la idea que Formentera era una illa una mica deixada de la mà de Déu i de l'interès dels homes. Volien progressar, progressar, progressar, consideraven que el país tenia més importància que la que la gent li donava. Es queixaven amargament de l'abandó en què eren tinguts per gairebé tothom i especialment per metges i apotecaris. (...)

Els formenterencs aspiren a tenir metges, apotecaris, dentistes, cirurgians de totes les branques de la cirurgia, cobradors de contribucions comprensius, intel·ligents i amables, banda municipal, moltes oficines, clíniques i hospitals, una presó espaiosa i modèlica, un manicomi folgat, de bona arquitectura funcional, sense oblidar, naturalment, aquella mica de barri baix, tan adequat a la mentalitat mediterrània. La seva idea --i ningú no els podria treure d'aquí-- és que la vida de l'illa és massa silenciosa i somnolenta i que un tedi espès asfixia el seu aire. Troben a faltar el pas dels camions i el seu soroll sagrat --"el soroll sagrat dels motors de camió", per dir-ho amb el vers del poeta futurista-- i el petardeig dels cotxes i de les motocicletes que pugen i baixen manicomialment davant els badocs del Passeig de Gràcia.

En l'aspecte que, per abreujar, podríem anomenar cultural o espiritual, els formenterencs van molt endarrera de sentir conferències, mentre fossin bones i de to elevat; voldrien disposar dels corresponents cinematògrafs --"tanmateix no som pas diferents dels altres!", us diuen una mica ressentits, a cada pas--; tenir una impremta per a fer el periòdic defensor dels interessos morals i materials de l'illa i el programa de la festa major en paper couché, i, naturalment, aspiren a tenir l'establiment pedagògic més seriós i acreditat que permetés que els nens i les nenes rics de l'illa poguessin estudiar el batxillerat. (...)

I aquests foren els resultats de la meva enquesta sobre l'estat de la felicitat a Formentera. (...) M'havia impulsat a anar-hi la il·lusió de poder contemplar un espectacle de felicitat sòlida i establerta --l'espectacle de la felicitat en un racó que anys enrere m'havia suscitat una tan abundant segregació màgica. I m'havia trobat davant d'aquesta cosa inaudita: uns homes que són absolutament feliços, però que ho són de mala gana, amb un avorriment i una displicència gairebé agres. Uns homes que es vendrien la felicitat que respiren, en qualsevol moment, per un xavo.

Nosaltres, els de l'asfalt i de la mala vida, tenim raons positives i sòlides, no ja per admirar, sinó per a envejar la vida dels formenterencs. I en aquest punt la nostra posició és correcta i inatacable. Però heus ací que són precisament ells els qui senten la nostàlgia de la mala vida que portem nosaltres.

És literalment fantàstic."