Escriure i reflexionar sobre la carta és el que ens proposem amb aquesta exposició. Sovint, quan llegim un article, si les paraules ens condueixen a les cartes, accedim a través de la impossibilitat, de “la pressa que ens habita”, d’una paciència que se’ns ha posat complicada i de com “recuperar la lentitud dels nostres gestos i de les nostres emocions pertany a una mena d’arqueologia sentimental”. Ara, les reflexions recordades són d’un article d’en Joan Barril a La Vanguardia, on també ens deia que -assetjats pel negoci de la comunicació- cada vegada ens costa més comunicar-nos a mà, “amb aquelles cartes que s’introduïen a la bústia i podíem imaginar-les apilonades en sacs anònims, fins que arribaven setmanes més tard al destinatari”.

Una carta resulta encoratjadora i encara més intercanviar preocupacions comunes amb persones que es mouen en contextos diferents, llunyans… Això ajuda a contrarestar l’intent -sempre forçat- per acomodar-nos a una sana convivència revestida de paraules serioses, molta conscienciació falsa, molta desqualificació interessada…, però també molta buidor. Com que ens fem un tip de jugar amb les paraules i les aparences, preferim pensar en la frase de Deleuze que ens va recordar Imma Merino: “tota escriptura és una carta d’amor”. Si seguim això, veurem que -com a llibre/catàleg-, aquest recull de textos no és tan sols un projecte inicial tancat, basat en un guió, sinó també una història oberta a la pluralitat de veus i de camins que s’han anat incorporant al llarg de més d’un any. Ara, davant el cúmul d’informació, de les coses que hi són i les que se’ns escapen, ens hem adonat que la carta és un món inacabable i, sovint, l’atzar ha entrat a formar part de l’itinerari. Fins i tot, l’e-mail ha permès que entréssim en contacte amb gent allunyada, però còmplices també, com ara Terry Kurgan, a Sud-àfrica, o Ruth Rosengarten, a Lisboa, creadores que treballen amb una sensibilitat propera als nostres plantejaments i hem volgut incorporar-les.

M'escriuràs una carta?, més enllà d’una iniciativa comuna que neix com a suma d’espais, és també una provocació directa per reciclar-nos, per obrir els ulls a tots els necessitats de “comunicació”… Així, les exposicions estaran repartides entre l’Arxiu Històric, el Centre Cultural de la Fundació Caixa de Girona, l’Hospital Trueta, la UOC, Correus i Telègrafs i el Museu d’Art. Les històries no són independents sinó que es van desmembrant d’un tronc comú i, a cada lloc, passaran coses vinculades als diferents temes tractats: Història d’una carta amb l’escriptura, els missatgers, les tipologies… , des de la carta tradicional fins a l’e-mail i el mòbil; Les imatges i el so de l’escriptura, on s’interrelacionarà la paraula amb les arts (pintura, cinema, teatre… ); La carta, mirall de l’existència, dedicat a alguns artistes contemporanis que han utilitzat la carta en els seus treballs; Complicitats, on només es dóna pas a l’intercanvi a dues veus entre diferents autors, i Les cartes que no arriben a destí, on es valora la fragilitat, la facilitat amb què unes paraules desitjades i/o esperades poden desviar-se i aparten els protagonistes, i també totes les situacions que poden produir-se a partir d’aquest fet.

El projecte global, inicialment, és una coproducció amb Fundació Caixa de Girona i l’Arxiu Històric, on s’integren produccions específiques patrocinades pel British Council -és el cas de l’exposició Te mando este rojo cadmio… Cartas entre John Berger i John Christie-, la UOC -amb la mostra virtual que veurem per Internet- i Correus i Telègrafs, amb diferents col·laboracions en el context del projecte. D’altra manera és igualment important l’aportació de la Filmoteca de Catalunya, que ens permetrà accedir a documents fílmics relacionats amb el tema, l’Ethniki Asfalistiki i l’Arxiu Fotogràfic del Museu Benaki d’Atenes, amb una aportació molt interessant a les cartes dels condemnats a mort d’una antiga presó nazi d’aquesta ciutat, la col·laboració del Museu Balzac de París, i tantes aportacions de col·lectius, individuals, de gent que s’ha implicat de totes les maneres. Podem dir que l’equip mai no havia estat tan plural i s’ha format no tan sols amb les persones directament implicades, sinó també amb tots els que -des de fora- han pensat en algun moment en nosaltres. De fet, el mateix catàleg és un dels compendis més grans que s’ha fet després de Cegueses, Històries del cor i Una cambra pròpia, les tres exposicions precedents que han marcat aquesta via de treball interdisciplinar.

HISTÒRIA D’UNA CARTA

La primera part de l’exposició tindrà referents de cada apartat en el Museu d’ Art i el Centre Cultural de la Fundació Caixa de Girona, tot i que en aquest segon espai es tractarà de manera específica l’escrivà, el personatge que en les societats tradicionals redacta les cartes, les instàncies i els formularis, en nom dels qui no saben llegir, i la carta oral, la carta com a element de comunicació en altres cultures on no hi ha l’escriptura, amb espais de reflexió i participació.

Dins el recorregut del Museu es farà al·lusió a l’art d’escriure i els missatgers, passant de l’oficina de correus -el lloc on es dipositen les cartes, les eines habituals de funcionament, els sacs, les bústies, els apartats…- a l’e-mail i el mòbil, qüestionant-nos la carta davant el món de la tecnologia i els sistemes de comunicació que se’n deriven. L’espectador podrà accedir a l’exposició virtual preparada per la Universitat Oberta de Catalunya. Com en les altres exposicions interdisciplinàries hi haurà un lloc on trobar diferents tipus d’informació i documentació sobre el tema. Els apartats de correus seran els punts on trobar-hi cartes adreçades a autors ben diversos dins el món de la creació. Dins la història de la carta s’introduiran diferents tipologies i contextos que van del més general a les de reflexió, assaig, instrucció… Testimonis reals i cartes inventades, qüestions concretes com són les cartes i l’educació, l’exili o els efectes de malalties i epidèmies. Les cartes en quarantena tindran el seu espai específic, a l’Hospital Trueta, i l’epistolari familiar, a l’Arxiu Històric.

LA FAMÍLIA ROSÉS I LES SEVES CARTES

L’Arxiu Històric de Girona ha preparat La família Rosés i les seves cartes, una mostra sobre la correspondència d’una família benestant gironina de la primera meitat del segle XIX. Aquestes cartes formen part del fons documental Rosés (1687-1903) de l’Arxiu i M’escriuràs una carta? és una bona oportunitat per fer-les conèixer. La mostra ens remet a un temps en què les cartes feien funcions importantíssimes i insubstituïbles, tant en l’organització de la vida d’una família com en el treball o les relacions comercials.

La correspondència d’aquesta família és especialment idònia per explicar aquestes funcions. Els Rosés posseïen un extens patrimoni amb cases a Girona i Palafrugell, i propietats agràries a Cervià de Ter, Esclanyà, Sant Medir, Sant Daniel i Sant Julià de Ramis entre altres poblacions. Participaven en negocis que els obligaven a tenir representants permanents a diferents localitats, entre elles Barcelona i Mataró. D’altra banda, la família era molt extensa i progressivament dispersa. Miquel Rosés Roger (Girona, 1792-1863), que era el cap de casa en el moment de més ascendència econòmica i social dels Rosés, va tenir 11 fills que per estudis, treball o matrimoni marxaren de Girona.

Aquesta dispersió territorial, tant del patrimoni com dels membres de la família, atorgava a la correspondència un paper absolutament rellevant. Es dóna també la circumstància que durant la primera meitat del XIX els Rosés eren persones influents, molt relacionades amb l’administració pública, membres d’associacions privades i habituals en els actes socials organitzats per l’elit local, aspectes tots ells que queden ben reflectits en la seva correspondència.

Llegir aquestes cartes ens permet conèixer els sentiments i el món interior de persones molt llunyanes en el temps. L’exposició presenta també aspectes materials de la correspondència, com ara les formes i els formats, el plegat de les cartes o el tancament lacrat. En definitiva, a partir de la correspondència guardada en l’arxiu d’aquesta família, l’exposició fa un recorregut pel seu món i per la societat de l’època.

DE LES IMATGES I EL SO DE L’ESCRIPTURA… VERS ALTRES COMPLICITATS

Una mena d’alfabet d’imatges ens permetrà relacionar obres d’art i cartes, escriptors que dibuixen i pintors que escriuen, la textura de la veu a través del teatre i les imatges del cinema amb tot el seu recorregut, fins arribar a la mateixa imatge com a carta.

Les complicitats tenen un espai de confluència en el Museu, amb un conjunt heterogeni d’intercanvis i una proposta singular, Te mando este rojo cadmio, la correspondència entre dos amics, John Berger i John Christie: cartes amb poemes, dibuixos i mostres de colors de Berger; cartes, colors i petits llibres fets a mà de Christie. Actar ha publicat un llibre que recull el material i és alhora catàleg individual de l’exposició.
Una part de les complicitats també es podrà veure en el Centre Cultural de la Fundació Caixa de Girona, on es tractarà àmpliament la relació entre Sebastià Gasch i J.F. Ràfols, un epistolari inèdit investigat amb motiu de l’exposició. Entre les propostes que tenen com a eix les cartes, en el Museu hi ha un espai -La carta, mirall de l’existència- amb la presència d’artistes contemporanis que l’han utilitzada des de diferents perspectives (seducció, desig, maternitat, infants, deportats, testament…).

Finalment, la presó del Museu s’ha convertit en el lloc que ens permet tractar la carta que, sense saber que existeix, podria canviar les circumstàncies o el destí d’algú. La carta esperada… La que no sabem si existeix… Sempre, com a teló de fons d’un destinatari i/o remitent, l’absència. Apuntem visions diferents i deixem el procés obert… L’espectador -a partir del material- haurà d’extreure les pròpies conclusions i triar la lectura (més general o bé buscant la documentació paral·lela). A tots els qui creguin que això no és un llibre ni un catàleg, volem dir que d’això es tracta: trobar altres fórmules que siguin una suma, un collage, però mai un compartiment estanc. Als qui creguin que això és un producte reiteratiu, massa lletra, volem dir que tots els textos no diuen el mateix i s’acosten des d’altres visions als temes, als personatges tractats… Diríem que sovint manquen ganes de llegir. Si ho fan podem assegurar que, tot i el tema, cada text ens aporta una percepció i un plantejament diferents. És el complement que mai no trobaríem en un sol text d’autor.

Glòria Bosch
Directora del Museu d’Art de Girona
Marta Franch
Directora de la Fundació Caixa de Girona
Josep Matas
Director de l’Arxiu Històric de Girona