La transmissió insular i continental

Segons el professor de llengües celtes Patrick K. Ford, la formació de la llegenda d'Artur es basa en l'acumulació de tradicions del substrat indoeuropeu que es conserven en la mitologia celta a través dels relats irlandesos i gal·lesos. Al segle VI d.C., la invasió dels anglosaxons provoca la fugida d'una gran part de celtes a Armòrica, i fa possible un nou focus per la matèria artúrica, la qual es modifica amb altres llegendes continentals. La procedència d'aquestes últimes ha provocat desacord entre els que opinen que es tracta d'una lectura continental de la mitologia celta, amb els que consideren que aquestes històries tenen un origen cultural diferent, producte dels pobles assentats a la Gàl·lia durant el segle V d.C.:

La similitud entre alguns passatges de la matèria continental i els mites de la cultura ossètica de les muntanyes del Caucas, ha demostrat que existeix un origen comú, que segurament es troba en la branca iraniana dels pobles indoeuropeus. Tant els escites com després els sàrmates i finalment els alans provenen dels pobles d'origen estepari anomenats kurgans. Històricament, és possible reconstruir l'evolució d'aquests pobles, que establerts a l'est d'Europa es van estendre fins a la costa atlàntica. A la part oriental, les onades kurganes van formar la cultura dels camps d'urnes, de la qual van néixer els escites i els sauròmates (o sàrmates). Una branca d'aquests últims, els Iazyges, van col·laborar amb els romans a les campanyes bèl·liques de Bretanya.

Això no obstant, va ser un tercer poble, estretament relacionat amb els dos primers (segons Plini es tracta d'un poble escita), el que va contribuir més activament a la formació de la llegenda continental. Els alans es van estendre per tot el territori de l'Imperi romà amb els pobles bàrbars, conquistant la Gàl·lia al segle V, i ocupant la regió del nord del Caucas. Els ossetes són l'últim reducte d'aquesta cultura.

Invasions de la Gàl·lia