Els mites paral·lels
L'espasa clavada a la pedra
Aquest motiu apareix per primera vegada en el Merlin de Robert de Boron i posteriorment en el Didot-Perceval, en la Queste del Saint Grail (Vulgata) i finalment en l'obra de Sir Thomas Malory. El seu origen sembla provenir de la cultura dels alans, que segons l'historiador llatí Ammianus Marcellinus, era un poble que venerava una espasa clavada a la terra, representació del déu Mart. És un culte que recorda a les cerimònies escites narrades per Heròdot i que possiblement, van practicar tots els pobles arribats de les estepes eurasiàtiques.
A part de l'exemple d'Excalibur, aquest mite es repeteix en les sagues nòrdiques, concretament en el relat protagonitzat per Sigmund, l'únic capaç de desclavar d'un arbre l'espasa que el déu Odin ha posat. També es troba en una tradició oral d'Uttar Pradesh a l'Índia, però sobretot és molt present en les històries que es relacionen amb Lancelot i la seva família, cosa que confirma la seva procedència continental i alànica. En la història del graal, l'espasa de Balin apareixerà clavada en una pedra flotant, la qual només podrà ser desclavada per Galahad, fill de Lancelot, ambdós nomenats en nombroses ocasions com els millors cavallers del món.
Símbol de sobirania
No s'ha conservat cap informació sobre els rituals de successió dels pobles guerrers dels escites, sármates o alans, malgrat que és probable que les cerimònies es relacionessin amb l'espasa, el símbol del guerrer, i que es basessin en algun ritual amb aquest objecte. Fins i tot, el nomenament a través de l'espasa s'ha conservat en els costums cavallerescs medievals, àmpliament tractades en la literatura romànica.
El mite de la successió d'Artur, originat a partir de Robert de Boron, recorda al mite grec de Teseu, qui ha de fer-se amb l'espasa del seu pare, amagada sota una roca, per reclamar el seu dret al tron. També l'habilitat per forjar l'espasa trencada enllaça amb l'acte de successió, com a l'episodi de Siegfried reforjant l'espasa de Siegmund, o Perceval unint les peces de l'espasa del Graal. Aquest acte els connecta amb els antics forjadors i ferrers de les mitologies, els quals es consideraven pròxims a la divinitat i de gran prestigi social.
L'espasa llançada al llac
A partir del relat titulat Mort le roi Artu del Cicle de Lancelot-Graal s'incorpora a la llegenda l'episodi del llançament de l'espasa al llac o a la mar. El medievalista Joël H. Grisward, seguidor de Georges Dumézil, considera que es tracta d'un motiu del substrat indoeuropeu, que s'ha conservat, tant a la llegenda artúrica, com en el mite ossètic dels Narts.
Com diu l'heroi Batraz, després de massacrar els còmplices de la mort del seu pare, la seva venjança ha estat saciada i només li resta morir, malgrat que és una empresa impossible de realitzar fins que no es llenci la seva espasa al mar. Els narts que han sortit il·lesos de l'atac s'encarreguen de la missió, però l'espasa màgica de l'heroi és tan pesada que decideixen amagar-la i no llançar-la. Això no obstant, quan Batraz pregunta "Quins prodigis heu vist quan heu llançat la meva espasa al mar?", la resposta dels narts demostra que no han acomplert la missió. Finalment, quan diuen a Batraz que l'espasa ha estat llançada a l'aigua i que aquesta ha bullit i s'ha tornat vermella com la sang, l'heroi pot morir amb la certesa que el seu últim desig ha estat satisfet.
A les obres artúriques l'escena té algunes variants: els narts són substituïts pel cavaller Girflet i posteriorment pel seu cosí Bedivere (poema amb estances Morte Arthure i Le Morte Darthur de Sir Thomas Malory), i apareix el braç que brandeix Excalibur abans de submergir-la.
Aquest episodi també té lloc en el Rosasvals provençal i en el Karlamagnús saga irlandès, quan Carlemany es queda amb les relíquies del pom de l'espasa de Roland i llença la fulla a un riu.
