Els déus guerrers indoeuropeus
A partir de les invasions dels kurgans apareixen a Europa les primeres representacions d'armes gravades a la roca; com diu l'arqueòloga lituana Marija Gimbutas "són les imatges visuals més primitives conegudes dels déus guerrers indoeuropeus". L'arma és l'atribut que identifica als déus d'una societat bèl·lica, i fins i tot, es té constància que en alguns pobles era venerada com si fos la divinitat mateixa: entre els escites es donava culte a la daga sagrada, anomenada Akenakes, símbol d'Ares. Posteriorment, aquestes imatges abstractes dels déus indoeuropeus prendran forma antropomòrfica, malgrat que continuaran conservant la sacralitat de les seves armes.
L'extensió de les diferents onades migratòries dels pobles de les estepes pel territori europeu, donarà lloc a nombroses cultures híbrides amb aspectes similars: la cultura d'Unetice, la cultura de Wessex, la cultura de Polada i la cultura del Rodano seran, juntament amb la cultura dels camps d'urnes, les predecessores de la cultura de Halstatt i posteriorment, de la cultura de La Tène. Tenen en comú la diferenciació social i la territorialització i donen gran importància a l'artesania i al comerç. En aquesta època, entre el 2800 i el 1200 a.C., s'estableixen a Europa unes vies d'intercanvi centrades sobretot en els minerals de la costa atlàntica, lloc on es forma una gran indústria metal·lúrgica.
Les cultures formades a partir dels invasors nòmades van conservar el seu esperit bèl·lic, impregnat també en la seva organització ideològica. La mitologia demostra un gran canvi des de l'aparició dels kurgans, ja que la supremacia dels déus guerrers dels indoeuropeus s'imposa al culte de la deessa de la fertilitat dels pobles neolítics. Es tracta d'una tríada masculina que gràcies a l'estudi comparatiu realitzat per l'historiador de les religions George Dumézil resumeix l'essència de la societat indoeuropea en tres funcions: la sobirana i sacerdotal, la guerrera, i la productora.
És possible que inicialment les tres funcions es concentressin en una sola figura, la qual cosa explicaria el valor doble d'alguns personatges mitològics posteriors. Per exemple a l'Índia, el déu de la guerra Indra també és el déu de la tempesta i del llamp, i als països escandinaus, el guerrer Pórr es relaciona amb les tasques agrícoles; les tres funcions relacionen sacralitat, armes i abundància. La sacralitat celeste dels metalls fa que la primera funció, representada pel déu del cel i la tempesta, es complementi amb les armes pròpies del déu de la segona funció, forjades pel "senyor del foc" de la tercera. D'aquesta manera els déus suprems celestes Mitra, Zeus, Júpiter, Thor i Odin van acompanyats d'una arma, ja sigui el llamp, el martell o la llança, a la semblança dels déus guerrers.
