Los Maquis
Entrevista a Rafel Borrell Senteny <Senet>
y a Rosalía Peguer Taüll <Aneto>

Solicité ayuda al párroco de Pont, Mosén Juan. Él me informó de un matrimonio de Senté, que con toda probabilidad conocerían alguna historia de los maquis. Quedamos en realizar la entrevista el día 10 de enero a las 6:30 de la tarde. Mi padre me llevó a Senet, y gracias a un mapa trazado por el mosén, conseguimos encontrar la casa.

Con una simpatía y amabilidad desbordante, me recibieron en su casa, contestando a todas mis preguntas. Rosalía es una mujer muy cultivada e intentaba que no se desencaminase su marido. Estos dos pasteleros de Senet, aún teniendo 86 años cada un, guardan una mente muy lúcida. Quiero decir también, que a raíz de esta entrevista, ha nacido una bella amistad.


Maquis i pa
204 Kb

Vales per canviar
303 Kb

Tiroteix a Senet
292 Kb

Contratista
309 Kb

Xuscos
281 Kb

Patiments
303 Kb

Estraperlo
275 Kb

Civil emborraxat
298 Kb


Pa barato
298 Kb


Se'n va la tropa
298 Kb

Misèria
292 Kb

Guardia Civil
292 Kb

Canvi de banda
298 Kb

Darreres paraules
354 Kb

Trascripción de la entrevistas

Rosalia Peguera: Doncs mira. El que t'explicarem va ser el 19 d'octubre. A la nit. Més o menos a les set de la nit. Corre, explica-li (referint-se al seu marit).
Rafel Borrell: Ho, jo, ...
R.P.: No, no. Explica-li. Que ella ho sent. El que no ho sents, ets tú (degut a la seva deficiècia auditiva).
R.B.: Nosaltres com que pastàvom, a la tarde vam anar a plegar patates aun hort que tenivom. Tenivom un home d'Aneto i el vaig anar a acompanyar. I al sortir del poble vam trobar a un grup de gent.
R.P.: Però explica com anaven. Amb capot, ...
R.B.: Bueno, bueno. Mira, jo, com sóc tan preguntón, els hi vai preguntar "qui sou vosaltres?" i mi van dir "Nosotros venimos a salvar a España y a matar a Franco!", "y venimos aquí a ver si hay una panadería y tiendas y esto. Y ya sabemos donde están". Van anar cap a baix. Van arribar a la tienda i si van emportar tot lo que van pogué. "Y luego vamos a la panadería!". Però llavons jo no podeve pastar perquè no hi havia farina. Perquè jo la comprava a l'extraperlo, per un contratita de la Pobla. Que feve el camí per isto costat, on passen ara els cotxes. I pastavom la farina per fer el pa , pe'ls obrers (referint-se a la gent que feia el túnel de Viella). Perquè lo tinguéssin per dinar demà. I van trucar:
- Esto és la panadería?
- Sí
- Tiene usted pan?
- Sí, pero está encargado.
- Venga ya! Ya ará usted más!
Bueno, bueno. Venga a trucar la porta, i dic "me la fotran a baix!". Pues, obro la porta.
R.P.: Però ara, explica-li com lo van agafar.
R.B.: Ensons, van agafar el pa, i em van donar un vale. Un cheque. "Bueno, ... Però jo pensava...", els hi vai dir. "Nada, nada. Todo será devuelto a su tiempo" mi van contestar.
Ensons, mi van dir "tiene usted dinero?". "Sí". " Vaya a buscarlo!". Jo tenia 10.000 pessetes.
M.C.: Que en la época ja eren diners.
R.B.: Sí, sí... Ja marxava escales amunt i m'ho vai repensar. "On vai jo? Estan abaix!"
R.P.: Si va repensar.
R.B.: "Venga, vamos abajo, que el dinero lo tengo abajo, en un cajón". Vai agafar el cajón aguell i tot era duros. "No tiene sinó este dinero?". "Nada más". "No vale para nada esto!" mi van dir.
R.P.: Ara has d'explicar que allavons a tu et van detindre abaix. T'enrecordes?. I a jo, em van detindre aquí, a la cuina. I jo més espantada que pa qué.
R.B.: No m'erecordo.
R.P.: Sííííí! tu erets amb ells abaix. I jo era aquí a la, cuina cerclada. Alavons, a mi em van dir, que no em moguessa. I que els hi donés tot lo que tenivom, perquè sinó, se l'emportarien amb ell.
Jo els hi vai dir que els haviem donat tot lo que tenivom, i diu, "pues me llevaré a él!". I pots contar. Vam passar un rato de olé!. Perquè s'hi van passar molt rato.
Van agafar tot el pa. I no ens va quedar res. T'enrecordes Rafel?
R.B.: Bueno, bueno. Si van emportar els quartos i el pa. Però, és que allevons, venen els altres (referint-se als soldats). Hi era un tinent coronel, o no sé que era. I s'hi van trobar tots ací. Els maquis y els soldats. I es va formar un tiroteo. Oooooh! Pobres de natres! Natres amagats a la habitació. Ben tancadeta la porta. Al matí, quan ens vam aixecar, vam vere que sortive d'aquí un home. Suposo que s'havia quedat tota la nit amagat a casa. No sé qui era aguell. Va sortir d'un raconet d'aguella habitació.
R.B.: I vam trobar dos o tres de morts. Davant de casa. I els van enterrar al fosat del cementiri.
R.P.: I els van despullar. Fixa't qué portaven: unes capes blaves marí, com les mataletes d'abans. I per sota portaven un fusell. D'aguells retallats.
Tenies por, escolta. Vam patir molts dies. I a sobre, els van enterrar nuus i gairebé sense terra pel damunt.
Allavons, explica-li quan et van tancar a la presó.
R.B.: Mira, jo no podeva fer més pa, perquè no tenia farina. Però mi van venir els soldats i em van dir qué de on havia tret la farina per pastar el pa que s'havien emportat els maquis. Això vol dir que algú s'havia txivat (després vam saber si qui havia set: un capellà).
R.P.: El van acusar.
R.B.: Allavons, mi van agafar i m'hi van portar a la comandància de la Guàrdia Civil del Pont, amb l'home que té la tienda ací. "Qué los piden en Pont!", ens hi van dir. Bueno, vam arribar allí, i m'hi van dir "qué los piden en Pobla!". Pues cap a Pobla. Vam marxar amb el cotxe de línia. Dos civils i jo. Un a cada costat. I el de la tienda. Arribem a la Pobla. I t'hi pots imaginar, tots els coneguts "qué haurà fet lo pastisser?".
R.P.: " Haurà matat algú!", debrien de dir (riu).
R.B.: I m'hi van tancar. I m'hi van interrogar. "Ese cura ha dicho que usted hacía el pan para esos enemigos de la Patria!". "Nooooo! Ese pan era para un contratista de Pobla", els hi vai dir. " Ya lo averiguaremos!". I ho van averiguar. Ah! Però és que després, li van preguntar al tendero "Usted pensaba reclamar a la Guardia Civil, las cosas que le havian robado?". "Sííí´!". A la presó. Ajo m'hi van preguntar lo mateix, i vai dir "Yo no porque en una guerra ya se sabe lo que hay". I m'hi van deixar anar.
R.P.: Al tendero, pobre, el van tancar, més d'un mes.
R.B.: Jo al carrer. Després, un capità m'hi va dir "no haga usted pan". Perquè no hi havia prouta farina negra. Doncs no vai fer més. Als pocs dies mi diu que en torni a fer, si la compro a l'extraperlo.
R.P.: Ho tenies que veure. Tal com sortia el pa del forn, se l'emportaven els pobres soldats que feien cua, astí a la porta.
R.B.: Un altre dia, van pujar amb el camió fins les mines de Cierco. Allí on sacava el pantano. A Salenques vamos. Va patinar el camió i si van tindre que baixar.
Pobres, el que no savien ere que els maquis els espiaven desdel bosc. Van començar a disparar i en van matar a dos o tres.
R.P.: Els van carregar al mateix camió i cap abaix.
M.C.: Quan es van estar les tropes per aquí?
R.P.: Mesos i mesos. M'enrecordo que aquí havien soldats dolents. Aguells que són soldats rebels (legionaris). Que anaven mal vestits i que sempre venien a per lo pa.
M.C.: Els soldats no feien cap mal a la gent de per aquí, oi?
R.B.: No, mal no. Ara que jo una vegada mi vai posar com una moto en ta n'ells. Perquè venien a vuscar pa soldats de Pont, Vilaller, ...
R.P.: Home! T'hi penses qué hi ha dret? Ens arruinaven el negoci. Cobravom el pa molt barat, quasi regalat. Natres també tenivom que viure.
R.B.: Home, s'ha de compendre que eren uns manats. Però tu conta. La gent tenivom tres o quatre gallines i dos o tres cabres. Un hortet (que a l'hivern i això). I para de contar.
R.P.: Una vegada que es va anar la tropa, ja vam quedar tranquils.
R.B.: Els soldats no eren dolents. Perquè si haguessin volgut, ens haurien requisat tota la farina que compràvamon a l'extraperlo.
M.C.: Mira qué s'han passat de misèries, eh?
R.P.: Tu no ho saps prou! Ojalà que mai t'hi troves.
M.C.: Em sembla que ja tinc tot el que necessito.
R.P.: Queda't a pendre algo.
(...)

 

Pàgina anteriorAmuntPàgina següent