Amb aquestes paraules l'arquitecte M. de Gerville, el 1818, aplicava per primera vegada el nom de romànica a una determinada arquitectura, relacionant-la amb les llengües romàniques i el món romà (per la volta i els murs gruixuts).

St. Pere de Graudescaldes, s.X

Actualment definim l'art romànic com el conjunt de manifestacions artístiques que es realitzen a l'Occident europeu entre els segles X i el XIII (amb notables diferències cronològiques i estilístiques entre les diferents regions). Sovint, per definir-lo, es contraposen els seus arcs de mig punt i les voltes de canó als arcs apuntats i la volta de creueria del gòtic, amb el que s'atorga el protagonisme de l'expressivitat artística a l'arquitectura. L'art romànic se'ns presenta com el llenguatge estètic de la societat feudal: és un art monàstic i aristocràtic. Clericalització de la cultura i predomini de la fe sobre la raó, donaven a l'Església el dret d'establir de manera autoritària i inqüestionable els principis orientadors i els límits de la cultura. L'art, considerat com una extensió del servei diví, adoptà els principis d'autoritat, jerarquia i teocràcia, i els va traduir en una visió deshumanitzada, antinatural i simbòlica de la realitat. Els espais arquitectònics i els cicles iconogràfics que recobreixen els murs de les esglésies, ens recorden que l' ésser humà està subjecte a una autoritat suprema, associable a Déu i, de retruc, al comte, abat o emperador (d'aquí el símbol apocalíptic de justícia inapel·lable i terror latent); que el món està ordenat per Déu, i no ens podem rebel·lar contra l'ordre establert (escena del pecat original); que en cas de rebel·lia, l'home serà jutjat severament i privat dels seus drets; que la salvació de 'home, condemnat per les seves culpes, tindrà lloc en el més enllà, on només podrà implorar. I atès que l'home és un ésser creat per Déu, tot el que té de bo ho deu al seu Senyor: el que té de dolent, els sofriments, és una conseqüència dels seus pecats. Aquesta ideologia potenciava la imatge que l'home és reu d'una vida alienada, que no hi podia fer res si no era amb l'ajut del Senyor.

Per tot plegat l'art romànic se'ns presenta com una teofania, una manifestació de la presència de Déu. És Ell qui va a l'encontre de l'home i li imposa el seu poder. Per això la concepció espacial de l'arquitectura romànica està obsessionada en la definició d'un espai interior, protegit, tancat a l'exterior, en el que l'home, un home acovardat, temorós, s'acosta a un déu omnipotent i castigador.