El mot xilografia prové del terme grec "xylon" -que significa fusta-, i del terme "grafos" -gravat-. Per tant, quan parlem d'una xilografia o gravat xilogràfic ens referim a un gravat realitzant sobre una planxa de fusta. El procés xilogràfic consisteix a deixar en relleu aquelles parts del bloc de fusta que corresponen al dibuix, mentre que la resta és buida. A l'hora d'imprimir s'entinta i s'estampa la superfície que sobresurt. La xilografia juntament amb el linogravat són els principals tècniques de gravat en relleu. Per fer un gravat xilogràfic només cal un bloc de fusta i les eines per gravar aquesta fusta, és a dir, les gúbies i els burins. A més a més per transferir el dibuix original sobre la planxa necessitarem paper vegetal i paper de calc. Per entintar ens faran falta tinta, una espàtula, un roleu i una superfície on batre la tinta. Per imprimir ens cal paper i una premsa o qualsevol altra eina amb la qual fer pressió. Les fustes que s'utilitzen per gravar poden ser de qualsevol tipus, si bé en funció del grau de duresa i densitat en podrem obtenir uns resultats diferents. La fusta es pot treballar o bé seguint el sentit de la fibra o bé en sentit perpendicular. Quan es treballa en el sentit de la fibra es parla del gravat a fibra o a fil. En aquest cas s'utilitzen fustes com les del xop, el plataner, l'avet, el cirerer, el perer o la noguera i les eines emprades són les gúbies. Quan es treballa en el sentit perpendicular a la fibra es parla del gravat al contrafil o a testa. En aquest cas s'acostumen a escollir fustes més dures, com ara el boix. Les eines que s'utilitzen són gúbies i burins molt semblants als emprats pel gravat al metall atès que en tallar la fusta en sentit contrari a la fibra, aquesta ofereix més resistència. La xilografia a testa permet assolir un nivell de detall i una execució més acurada que no pas la xilografia a fil.
HISTÒRIA La xilografia és el sistema de gravat més antic que es coneix. A Orient ja es practicava des del segle VII, sobretot per a l'estampació de teixits. A Europa la seva introducció fou molt més tardana i, tot i que els primers testimonis que es conserven són del segle XIV -jocs de naips, estampes religioses i calendaris-, cal esperar fins al segle XV, amb la difusió del paper, per parlar de la veritable expansió de la xilografia. Malgrat que és una tècnica bàsicament aplicada a la reproducció d'imatges, també fou utilitzada per a la reproducció de textos. La gran expansió de la xilografia es produí en el segle XV, sobretot a Alemanya, on destaca la figura d'Albrecht Dürer. També cal tenir en compte l'obra de Lucas Cranach i ja en el segle XVI la de Hans Holbein. Al segle XVII, el gravat en fusta va entrar en una etapa de declivi en ser desplaçat de mica en mica pel gravat en metall. Tot i així, durant la propera centúria viu un veritable ressorgiment, fruit de la difusió de la xilografia a testa duta a terme per Thomas Bewick. Aquesta nova tècnica de tall de la fusta permetia assolir un nivell de precisió molt elevat, cosa que fa que durant el segle XIX s'apliqui sobretot a la il·lustració de llibres i de publicacions periòdiques. Un cop alliberada de la funció utilitària, gràcies a l'aparició de la fotografia i dels sistemes fotomecànics de reproducció, artistes com Paul Gauguin, Edvard Munch i els membres del grup expressionista alemany "Die Brücke" trobaren en la xilografia un extraordinari mitjà d'expressió i creativitat.
PROCEDIMENT DE REALITZACIÓ 1. Preparació de la planxa Un cop s'ha triat el tipus de fusta més adient, s'ha de separar el bloc de fusta per poder-hi gravar. En primer lloc, escollirem un fragment de fusta de la mida que vulguem el gravat. Segons la mida del gravat, la planxa de fusta no podrà ser d'una sola pega, sinó que s'obtindrà a partir de la unió de diferents fragments. Per obtenir un gravat de bona qualitat és imprescindible que el gruix de la planxa sigui totalment uniforme en qualsevol punt i que la superfície sigui absolutament llisa i no presenti ni nusos ni vetes. Si no compleixen aquestes condicions cal llimar-la per tal que no presenti problemes a l'hora d'imprimir. Finalment s'impregna d'oli per tapar els poros i es deixa assecar una temporada. 2. Obtenció del dibuix Per dibuixar la imatge que volem gravar sobre la planxa de fusta es pot fer de dues maneres. Una opció és dibuixar directament sobre la fusta i l'altra traspassar la imatge a partir d'un dibuix original fet sobre paper. Per això es aconsellable dibuixar l'original sobre un full a part, treure'n un calc amb un paper transparent, invertir-lo i transportar-lo sobre la superfície de fusta, tot intercalant-hi un paper carbó i després resseguir el dibuix amb una punta dura. 3. La talla Un cop hem traspassat el dibuix sobre la planxa de fusta es comença pròpiament a gravar, és a dir a buidar totes aquelles parts de la planxa que no volem que quedin impreses. Segons amb quina fusta es treballa i la direcció del tali, s'utilitzen eines diferents. Per gravar fustes toves ja hem dit que es fan servir gúbies. En canvi, per gravar fustes dures i a testa s'opta per gúbies i burins semblants als del gravat sobre metall. Les distintes seccions que presenten aquestes eines ens permeten obtenir traços de caràcter molt divers. Una gúbia amb un perfil molt obert és adient, per exemple, per buidar grans superfícies. Un burí, en canvi ens permetrà fer traços molt fins. A l'hora de gravar s'acostuma a recolzar el bloc de fusta sobre un coixí de cuir. D'aquesta manera es pot fer girar la planxa en les dues direccions sense moure la mà i així controlar millor el tall. En aquest sentit també és important agafar correctament l'estri i procurar que estigui sempre ben esmolat.
Per imprimir una planxa cal exercir una pressió bé de tipus manual bé de tipus mecànica. En els mètodes d'impressió manual, la pressió s'aplica mitjançant roleus, tampons, culleres etc Aquest sistema s'utilitza durant el procés de treball per a les proves d'estat i només permet obtenir un número limitat d'estampes. Quan el tiratge és més elevat s'utilitzen mètodes de pressió mecànica, és a dir premses, preferentment les "tipogràfiques". Un dels avantatges que ofereixen les premses és que la pressió s'exerceix de manera uniforme en tota la superfície de la fusta. El pas previ a la impressió consisteix a entintar la superfície de la fusta. Antigament en aquest procés s'empraven unes bales o tampons, però avui dia s'utilitzen roleus els quals permeten distribuir la tinta de manera més uniforme. A continuació, es situa la planxa entintada a la superfície horitzontal de la premsa anomenada platina. Sobre la fusta es col·loca suaument i d'un sol moviment el full de paper en el qual s'estamparà la imatge. Per protegir el revers d'aquest full i per facilitar la pressió uniforme de la premsa, sobre el paper es col·loca un cartró o feltre i s'aplica la pressió. Un cop s'ha imprès el dibuix es retira el cartró o feltre i s'aixeca el full de paper estirant-lo per un angle. Es important tenir en compte que tant el tipus de tinta com el tipus de paper que s'utilitzin condicionaran el resultat final del treball. Finalment, tenim el dibuix original estampat sobre un paper i per tant hem arribat al final del procés. Ara a partir de la mateixa xilografia, només repetint el procés d'entintat i d'impressió podem obtenir una quantitat il·limitada d'estampes idèntiques les unes i les altres. Estem davant, doncs, d'un producte seriat. Un cop acabada la impressió, l'artista acostuma a signar i a numerar a mà, tots i cadascun dels exemplars. La numeració serveix per a indicar-nos la llargada del tiratge i l'ordre d'impressió. Així, doncs, quan en una xilografia hi trobem escrit, per exemple, 1/75, vol dir que d'una edició de 75 exemplars, l'estampa que nosaltres tenim és la número 1. A part, l'artista es reserva uns quants exemplars per a la seva col·lecció personal, els quals s'anomenen Prova d'Artista. Aquestes còpies identificades amb les inicials P.A., normalment representen el 10% de l'edició i en principi no són per a ús comercial.
XILOGRAFIA EN COLOR El procediment per obtenir una xilografia en diversos colors consisteix en gravar una planxa diferent per a cada un dels colors que desitgem i després anar-les imprimint una sobre l'altra. No podem oblidar que en el tiratge la superposició de dos colors donarà lloc a un tercer color. Un gravat en colors de qualitat es caracteritza per una perfecta superposició de les superfícies acolorides. Per aconseguir que els colors només es trepitgin quan sigui necessari s'utilitza un sistema de registre.
|
|||||