 |
 |
|||||||||||
|
El mot calcografia prové del terme grec "xalkós" -que significa coure o bronze-, i del terme "grafos" -gravat-. Per això, quan parlem d'una calcografia o d'un gravat calcogràfic per extensió ens referim a un gravat realitzat sobre una planxa de metall. El procés calcogràfic consisteix en gravar la planxa de manera que només es buiden aquelles parts que corresponen al dibuix. A l'hora d'imprimir, la tinta es diposita en les parts enfonsades de la superfície, les quals, en el moment d'exercir-hi pressió són les que queden estampades en el full de paper. Per això es diu que la calcografia és un sistema de gravat al buit. Les tècniques de gravat calcogràfic són múltiples i es classifiquen en dos grans grups en funció del sistema emprat per incidir sobre les planxes. Així distingim els procediments de gravat directe i els procediments de gravat indirecte. Els mètodes directes són aquells en què les incisions es fan mitjançant una eina. En els indirectes la incisió és el resultat de l'acció corrosiva d'un àcid. Quan la incisió es fa amb una eina anomenada burí, llavors parlem d'un gravat al burí. El material necessari per realitzar un gravat al burí són en primer lloc la planxa de metall i el burí. Per transferir el dibuix original sobre la planxa necessitarem paper vegetal i paper de calc. Per entintar ens farà falta tinta, una espàtula, un roleu i una superfície no porosa on batre la tinta. Per imprimir, ens cal paper i una premsa.
HISTORIA L'origen del gravat sobre metall cal cercar-lo en el treball dels orfebres i dels fabricants d'armadures, els quals, mitjançant un procediment anomenat niello, decoraven els seus productes. Llavors, per tal que el dibuix ressaltés més, omplien les incisions amb un compost negre de sofre. Sembla que fou en un intent d'extreure calcs d'aquests dissenys que nasqué la tècnica calcogràfica. A finals del segle XV el gravat al burí assoleix un alt nivell d'expressió plàstica i qualitat tècnica, amb l'obra d'artistes com Albrecht Dürer, Lucas van Leyden i Andrea Mantegna. Així mateix, l'any 1477 ja tenim noticia de la introducció del gravat de coure en els incunables. Des del primer moment la tècnica calcogràfica fou utilitzada per a la il·lustració de llibres i per a la reproducció d'obres d'art. Així, doncs, a principis del segle XV sorgeix la figura del gravador professional especialitzat en traspassar al gravat l'obra de grans artistes. Gràcies a aquest art de reproducció iniciat a Itàlia per Marco Antonio Raimondi, les innovacions estilístiques es difongueren ràpidament arreu d'Europa. En el segle XIX, l'aparició de la fotografia i dels mitjans fotomecànics de reproducció alliberaran el gravat calcogràfic del seu vessant merament utilitari. Avui dia, el gravat al burí pràcticament s'ha abandonat, atesa la pèrdua de domini de la tècnica.
PROCEDIMENT DE REALITZACIÓ
Les planxes poden ser de diversos materials, acer, coure, zenc, etc. Tot i que els dos darrers són els més utilitzats, el coure - malgrat que és més car-, és el més adequat. En ser més dur a l'hora d'incidir sobre la planxa permet fer línies més primes, i, per tant, dibuixos més acurats. D'altra banda, a l'hora d'imprimir la seva duresa fa que resisteix millor la pressió de la premsa i, per tant, que sigui possible fer tiratges més elevats. Abans de començar a gravar és molt important que la superfície estigui del tot neta i que sigui totalment llisa. Si no és així cal brunyir-la atès que qualsevol ratlla per petita que sigui hi quedarà gravada. Si la ratlla fos molt profunda, primer s'hauria de llimar la planxa i després brunyir-la i polir-la. Un cop s'ha allisat la superfície, s'ha de netejar. 2. Obtenció del dibuix Per dibuixar sobre la planxa de metall la imatge que hi volem gravar es pot fer de dues maneres. Una opció és dibuixar directament sobre el metall i l'altra traspassar la imatge a partir d'un dibuix original fet sobre paper. En qualsevol cas cal no oblidar la inversió que sofreix la imatge en ser estampada. Allò que a la planxa estiguí a mà dreta, a l'estampa apareixerà a mà esquerra i a l'inrevés. Per això, es aconsellable dibuixar l'original en un full a part, copiar-lo en un paper transparent, invertir-lo i transportar-lo sobre la planxa, tot intercalant-hi un paper carbó. El dibuix es calca amb un llapis dur. 3. La talla Un cop tenim la imatge dibuixada sobre el metall es comença a gravar, buidant tot allò que vulguem que quedi estampat, és a dir el dibuix pròpiament dit. En un gravat al burí 1'eina que s'utilitza per tallar la planxa lògicament és el burí. Els burins poden tenir perfils de formes diferents, cadascun dels quals ens. permetrà obtenir un tipus de línia distinta. Quant més profunds siguin els solcs més foscos quedaran en imprimir-se. Els efectes tonals s'aconsegueixen gravant línies paral·leles a més o menys distancia. Quan més juntes estan més fosc és el resultat de la impressió. Per augmentar aquest efecte a sobre de les línies paral·leles se'n graven unes altres en sentit perpendicular. A fi de dominar bé el traç, només, a l'hora de gravar es col·loca la planxa sobre un suport. D'aquesta manera es pot fer girar la planxa en qualsevol direcció sense haver de moure la mà. També és important l'eina i procurar que estigui sempre a punt. Per obtenir un gravat al burí de qualitat cal un gran domini de la tècnica. Normalment l'artista que fa el dibuix i el gravador no són la mateixa persona. Avui dia el gravat al burí és una tècnica que pràcticament s'ha perdut. Durant el procés de treball és aconsellable fer alguna prova d'impressió. D'aquesta manera, a més de controlar el dibuix es poden detectar possibles errors i corregir-los abans de fer el tiratge definitiu. Per esborrar una ratlla que s'ha gravat per equivocació s'utilitza un brunyidor. 4. L'estampació Abans d'imprimir la planxa cal entintar-la. El procés consisteix en omplir de tinta totes les incisions de la superfície. La tinta es pot aplicar amb un coixinet fent moviments circulars. Normalment, però, es fa amb un roleu. A continuació cal treure la tinta que ha quedat en la superfície de la planxa, és a dir en les parts que no han estat gravades, amb l'ajut d'un drap. El sobrant de tinta s'elimina passant-hi la mà. Per exercir la pressió necessària per imprimir un gravat calcogràfic farem servir una premsa. Aquesta premsa s'anomena tòrcul. Un cop ja tenim la planxa a punt, es col·loca a la superfície horitzontal de la premsa, damunt d'un paper net de paper-premsa. A sobre de la planxa, i amb molta cura de no embrutar-lo amb els dits, es col·loca el full de paper on s'estamparà la imatge. Per protegir el revers d'aquest full i per facilitar una pressió uniforme de la premsa, damunt s'hi col·loquen dues o tres làmines de feltre. A continuació s'aplica la pressió fent funcionar la premsa. Un cop s'ha estampat el dibuix es retiren els feltres i s'aixeca el full de paper estirant-lo per un dels angles. El tipus de tinta que s'utilitzi, però sobretot el tipus de paper són molt importants per aconseguir una bona impressió de la imatge. El millor paper és el fet a mà o el de motlle sense gelatina o amb molt poca. Un cop tenim el dibuix original estampat sobre un full de paper hem arribat al final del procés. Ara a partir de la mateixa planxa calcogràfica, només repetint el procés d'entintat i d'impressió podem obtenir una quantitat molt elevada d'estampes idèntiques les unes a les altres. Un cop acabada la impressió, l'artista acostuma a signar i a numerar a mà tots i cadascun dels exemplars. La numeració serveix per a indicar-nos la llargada del tiratge i l'ordre d'impressió. Així, doncs, quan en un estampa hi trobem escrit, per exemple, 1/75, vol dir que d'una edició de 75 exemplars, l'estampa que nosaltres tenim és la número 1. A part, l'artista es reserva uns quants exemplars per a la seva col·lecció personal, els quals s'anomenen Prova d'Artista. Aquestes proves identificades amb les inicials P.A., normalment representen un 10% de l'edició i en principi no són per a ús comercial.
|
|
|
|||||||||
|
|
|||||||||||
|
|
|
||||||||||
1. Preparació
de la planxa