La combinació de curiositat i la passió per posseir coses belles o "especials", condicions essencials per esdevenir un col·leccionista de vocació, es manifestà en Frederic Marès sent encara un nen. Així, en les seves memòries ens explica com de ben petit ja recollia làmines, embolcalls de xocolatines, cromos, joguines i estampes japoneses. Ja més gran, quan encara cursava els estudis de Belles Arts, al seu pare li va ser oferta una taula gòtica del segle XV, representant Ramon Llull, que no podia adquirir per no disposar en aquell moment dels diners necessaris. Aleshores, Marès esmerçà la quantitat guanyada com a premi d'una exposició a comprar aquella obra d'art.

Aquestes primeres pinzellades de la personalitat de Marès envers el col·leccionisme es veuran refermades arran de les seves estades a París, on, aprofitant les beques de formació artística, contacta amb el món dels antiquaris i les subhastes d'obres d'art. És aleshores que començarà a adquirir les primeres col·leccions.

Com que Marès no procedia d'una família adinerada, el patrimoni familiar no fou mai el sistema de finançament de les seves col·leccions, que sí que és el cas d'altres col·leccionistes reconeguts. Són els beneficis obtinguts per mitjà dels encàrrecs escultòrics allò que li permet sufragar la seva passió.

En un primer moment els objectes que va recollint són guardats al seu taller d'escultura i a l'habitatge familiar, i esdevenen, doncs, una col·lecció desconeguda pel gran públic, de la qual sols tenien coneixement la família i els amics més pròxims.

Més endavant, entorn de la dècada dels quaranta, la vocació pública de Marès possibilita que aquells objectes aplegats al llarg dels anys siguin coneguts pels ciutadans. Així, el 1944, l'associació dels Amics dels Museus de Catalunya organitzà una exposició amb una selecció de la col·lecció llavors féu pública la voluntat de donar-la a la ciutat.

EL MUSEU

L'Ajuntament de Barcelona, tot recollint la voluntat de Marès, acordà de crear el Museu i emplaçar-lo al barri gòtic. El 1946 se'n obria la primera Sala i el 1948 s'inaugurava el centre oficialment.

El Museu es disposà aprofitant una sèrie d'edificis que ocupaven una part dels espais del que havia estat Palau Reial Major, seu barcelonina dels monarques de la corona catalano-aragonesa a l'època medieval. La restauració en clau medieval d'algunes de les dependències del nou establiment museogràfic, coincidint amb les campanyes de rehabilitació del barri gòtic, dotaren les col·leccions d'un entorn particular.

Un cop obert el Museu, Frederic Marès no abandona la seva passió per col·leccionar, i continua adquirint noves peces que li permeten augmentar i arrodonir col·leccions ja exposades o bé iniciar-ne de noves. Aquest fet, junt amb les donacions de particulars o d'institucions públiques i privades, obliga a dur a terme diverses ampliacions de l'edifici fins a ocupar tot el perímetre de cases possible.

A partir del moment en què el Museu ja no pot engrandir-se per manca d'espai, Marès inicia una política que podríem anomenar descentralitzadora. Fa donacions a altres museus o bé en crea de nous. Entre les donacions cal considerar les que fa el Museu de l'Empordà de Figueres, el Museu d'Història de Sabadell i el Museo de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid. I, quant a la creació de nou centres muesogràfics, s'ha d'esmentar el Museu Frederic Marès de Montblanc, el Museu Marès de la Punta d'Arenys de Mar i el Museu del Llibre Frederic Marès a la Biblioteca de Catalunya.